L’àmbit natural, però no exclusiu, d’actuació de l’ASCUMA comprèn tots els municipis catalanoparlants de la província de Terol i les poblacions de Maella, Favara , Nonasp i Faió de la província de Saragossa. Són 29 pobles i 16.000 habitants, a més dels segons residents.
A partir de la comarcalització d’Aragó, els municipis del Matarranya han estat integrats en tres comarques diferents: 18 municipis han passat a formar la comarca del Matarranya (Llei 7/2002 de creació de la Comarca del Matarraña/Matarranya), els 7 de la Vall del Mesquí i del Bergantes han passat a la comarca del Baix Aragó (Llei 10/2002 de creació de la Comarca del Bajo Aragón) i els 4 municipis del Baix Matarranya han passat a la comarca del Baix Aragó-Casp (Llei 12/2003 de creació de la Comarca del Bajo Aragón-Caspe/Baix Aragó-Casp).
El nostre àmbit d’actuació, el Matarranya i les valls del Mesquí i del Bergantes —un total de 29 municipis—, és un territori poblat des de ben antic. Sembla que els primers assentaments es remunten a l’Epipaleolític. Amb els ibers es creen molts poblats que després seran ocupats per les successives cultures que han dominat el territori i que també fundaran assentaments nous; els romans, els visigots i, sobretot, els àrabs. Durant l’època medieval i moderna, va haver-hi un fort creixement, del qual n’és testimoni la monumentalitat dels edificis de les nostres poblacions, algunes declarades conjunt historicoartístic. Aquesta riquesa ve donada, majoritàriament, per la important producció agrícola i per la seua situació geogràfica al bell mig de la Corona d’Aragó; la qual cosa, per un altre costat, l’ha convertit en escenari de nombroses confrontacions. Les guerres, juntament amb les diferents crisis del camp, frenen el desenvolupament d’aquesta zona i n’impulsen el despoblament, el qual s’inicia a finals del segle XIX i s’incrementa abastament amb la Guerra Civil espanyola (1936-1939) i la posterior dictadura i, sobretot, amb la catastròfica gelada de l’any 1956. Per això, no és estrany trobar molts matarranyencs a Barcelona, principalment, però també a Saragossa i a l’estranger. A finals dels anys 70, s’inicia un procés de desenvolupament agrari i ramader i, des dels anys 90 del segle passat, emergeix amb força el turisme rural. Cal dir que a partir de llavors s’ha aturat el fort despoblament i el Matarranya ha començat a ser receptor de població.
A aquesta zona és parla català des del segle XII, com a conseqüència de la repoblació de gent provinent principalment de les terres lleidatanes, després de la conquesta als àrabs de la zona. A començaments del segle XVIII, amb el Decret de Nova Planta, Felip V imposà el castellà com a única llengua oficial a tot l’Estat. Malgrat perdre la sua situació de privilegi, el català continua sent pràcticament l’única llengua dels matarranyencs fins ben entrat el segle XX, tot i que amb una forta disglòssia: la llengua que s’utilitza a nivell oral i informal per més del 95 per cent de la població, és substituïda pel castellà a nivell formal i escrit.
Tot i que als anys 80, amb la il·lusió de la democràcia, s’inicia un fort moviment cultural per la reivindicació de les llibertats i la llengua catalana, del qual és hereva l’ASCUMA, ni el primer Estatut d’Autonomia d’Aragó, ni l’actual van establir la cooficialitat del català i l’aragonès —l’altra llengua minoritària d’Aragó— encara que s’admet la denominació de llengües pròpies i històriques en la nova Llei de Llengües, aprovada per les Corts d’Aragó, el dia 17 de desembre del 2009. La història d’ASCUMA està farcida d’actes reivindicatius demanant la cooficialitat, tal com ho ordena la Constitució Espanyola.