Associació Cultural Matarranya

(Article d’Artur Quintana)

El 17 de desembre es va votar la Proposició de Llei de Llengües que el PSOE presentava en solitari a les Corts. El  nombrós públic que hi havíem acudit ens vam trobar que no tots cabíem a la tribuna de l’hemicicle, i bastants es van haver d’aconformar amb veure la votació des del Saló de Videos. La votació s’incià justificant per part dels partits la seua aprovació o no de la Llei. Els partits de dreta, el PP i el PAR van negar amb vehemència que a l’Aragó es parlés català, sinó tan sols modalitats lingüístiques, i que l’únic que importava era conservar aquestes modalitats, que en tot cas, mai no podrien a les comarques orientals de l’Aragó rebre el nom de català. Això que semblava anar només en contra del catalá –el mot maleït que va dir irònicament i sense anomenar-lo el portaveu del PSOE Carlos Álvarez- anava de retruc també en contra de l’aragonès, ja que de tirar endavant la proposta dretana impediria qualsevol provatura de unificació de l’aragonès. En el cas del català l’unic que aquests partits desitjaven, però, era fer-lo desaparèixer, genocidi cultural ras i curt. Els motius de l’oposició dretana al projecte de Llei de Llengües venien doncs motivats per l’arrelat anticatalanisme a l’Aragó, que aquest darrers dies havia estat atiat fins a no poder més per part del PP, del PAR i de les diverses plataformes agrupades a l’entorn de “No parlem català” de consonància amb l’actitud intolerant del nacionalisme castellà per ells representat, que no admet cap altra llengua espanyola de ple dret al costat del castellà. Quedava clar´que votarien no a la Llei de Llengües.
L’esquerra -PSOE, JA i EU- justificà de manera prou diferent les seues votacions: des del rebuig (EU) a l’aprovació incondicional (PSOE) o a contracor, com a mal menor (JA), però coincidint tots que tant l’aragonès com el català són llengües pròpies de l’Aragó i que cal ensenyar-les i fomentar-les, sense menyspreu, això sí, de les corresponents modalitats. El PSOE es va mostrar satisfet que s’haguessen aprovat apròximadament dos terços de les esmenes que havien presentat els altres partits i que per tant es podia parlar d’un text de consens. La JA declarà que s’havien acceptat bastants de les seues esmenes però no pas les dues bàsiques: cooficialitat ni ensenyament del català a les escoles per a tothom, amb la qual cosa ens trobàvem davant d’una llei de mínims, declararen tanmateix que votarien a favor de la Llei –encara que a contracor, això no ho van dir però era evident que tothom sabia que ho pensaven, ja que vista la correlació de forces a les Corts, si es rebutjava la Llei era clar que difícilment en un termini previsible es podria obtenir una llei millor. IU, que ho tenia més fàcil, ja que el seu vot no tenia caràcter decisori a l’hora d’aprovar o no la Llei -però sí el de la JA-, va declarar que rebutjava la Llei bàsicament perquè aquesta incomplia -com així era- les dues premisses bàsiques per a la normalització de l’aragonès i del català: la cooficilitat d’ambdues llengües i el seu ensenyament a tothom a les escoles.
Es passà després a la votació pròpiament dita, que es va allargassar hores i hores, ja que es votava article per article i , dins de cada un, esmena per esmena. Això es feia monòton però calia resistir perquè hi havia massa cosa en joc. Es produiren alguns clímaxs: així EU i JA van votar en contra de l’esmena presentada pel PAR segons la qual els municipis podien donar a la llengua parlada al seu territori el nom que vulguessen, i el mateix va passar quan es va demanar la derogació de la Llei de Patrimoni que deixava oberta una escletxa a la cooficialitat. Aquestes dues importants esmenes es van aprovar amb els vots del PSOE, PP i PAR i sense els d’EU ni JA. La Llei, tal com l’havia proposada el PSOE i amb les esmenes acceptades va quedar aprovada amb 34 vots a favor per part del PSOE i la JA, 3O en contra del PP i PAR i una abstenció, la d’EU. Un diputat del PP i del PAR respectivament no van ser presents a la votació.
Aleshores els partits van fer un per un la declaració de cloenda justificant un cop més el seu vot i indicant la seua actitud davant del resultat final. Destacaré només que Jesús Bernal de la JA va aprofitar que la Llei ja hagués estat votada per parlar amb ple dret en aragonés i en català a les Corts sense córrer el risc d’esser escridassat, com li havia passat en altres ocasions anteriorment. El PP va sentenciar que la Llei només tindria una validesa de divuit mesos –els que queden per acabar l’actual legislatura- i Maria Herrero del PAR va fer unes declaracions d’anticatalanisme sense cap ni centener: indicà que si a Catalunya hi hagués un territori de llengua aragonesa mai de la vida aquells parlants catalans de llengua aragonesa estarien tan ben tractats com ara els aragonesos de llengua catalana –Maria Herrero, pel que es veu, ignora que a Catalunya hi ha una minoria de llengua occitana infinitament més ben tractada que la minoria de llengua catalana a l’Aragó.
Després vingué el moment de les felicitacions i les abraçades ja que a partir d’ara teníem mala lex, sed lex.

Artur Quintana